Fermentació espontània del vi: quins llevats hi intervenen?
Repartim el mateix most en dues tines. A la primera, esperem que els llevats que ja hi ha comencin a treballar. A la segona, hi afegim un cultiu que hem triat. Quan el most bombolleja, tant en un cas com en l’altre, s’allibera diòxid de carboni: els llevats transformen els sucres del raïm en alcohol. Mirant les bombolles no sabríem dir com ha arrencat cada tina.
D’on venen els llevats?
N’hi ha que arriben amb la pell del raïm i n’hi ha que ja són al celler. Al començament hi poden intervenir diverses espècies. A mesura que puja el grau alcohòlic, sol guanyar terreny Saccharomyces cerevisiae, que tolera més bé l’alcohol que molts dels llevats inicials. Dir que la fermentació ha estat espontània, doncs, no vol dir que tots els llevats vinguin de la mateixa vinya.
El cas del peu de cup
Imaginem que una petita partida de most ha començat a fermentar tota sola. Si en passem una part a una altra tina perquè arrenqui, hi haurem afegit llevats actius: la segona tina està inoculada, encara que el peu de cup s’hagi fet al celler. També es pot triar una soca de llevat de comportament conegut. Sigui quin sigui el mètode, al celler se segueixen la temperatura i la densitat. Si la densitat deixa de baixar i encara hi ha sucre per fermentar, cal mirar què passa.
Què ens pot dir la copa?
En un assaig amb most de chardonnay, l’Australian Wine Research Institute va comparar tots dos mètodes i hi va trobar diferències en els compostos aromàtics. Ara bé, una aroma de pera no ens diu tota sola com s’ha fermentat un vi. Al pròxim tast, val més preguntar a qui l’ha fet: «Com va arrencar aquesta tina? Hi vau notar cap diferència quan vau tastar el vi?»
